30 d’abr. 2010

No, no patirem

Patirem?

Vaig anar a veure el Barça-Inter. Hi he anat molt poques vegades al camp, de fet no hi entenc gaire de futbol, però soc del barça de tota la vida.
L'altre dia hi havia un ambient extraordinari, ja ho sabeu. Malgrat tot la paraula que més vaig sentir abans de començar el partit va ser aquesta, ... patirem?

Ja coneixeu la historia del FCB. Sabeu dels seus moments èpics i de les etapes més dures. Coneixeu, o heu sentit a parlar, del moments difícils, del victimisme, de ser els eterns segons, de no ser res si no guanyàvem, de sofriment, de patir fins al final, ... Tot aquest tarannà quedava molt ben representat quan l'ex-president Gaspar s'apartava per no veure els partits complicats i no haver de patir.

Gent, tot aixó ja és historia, és quelcom antiquat, obsolet, caspós, fa pudor a naftalina, és infumable.

No, no patirem! -vaig respondre cada vegada que dimecres vaig sentir aquesta paraula. Jo amb l'Inter vaig disfrutar. Vaig disfrutar de l'ambient, de la gent, de l'espectacle, de veure a l'Inter arreplegat dins la seva àrea, ... i ho vaig fer fins que és va acabar el partit.
Per què al camp s'hi ha d'anar a disfrutar, a passar-ho bé, carai!
Hem d'erradicar aquesta punyetera mania que encara queda entre alguns culers d'anar al camp a patir. El culer-patidor l'hem de tancar en una vitrina del museu i llançar la clau. És un vestigi del passat, quelcom que no podem llegar a les noves generacions, perque no s'ho mereixen i no ens ho acceptaran.
Al camp, davant la tele, escoltant en Puyal el barça és per gaudir-ho, encara que tinguem un marcador advers, encara que la pilota no entri.
I si quan l'arbitre xiula el final i no s'acaba bé, doncs ens desanimarem, i ens extasiarem si acabem guanyant. Però mai més tornarem a patir. Aquesta paraula ha d'estar proscrita del culerisme. No la accepteu, reveleu-vos-hi, fem-la fora, ... que més ús cal per fer-ho, collons, que l'any passat ho vam guanyar tot.

No sempre ho guanyarem tot, no sempre tindrem el millor equip del món, no sempre els nous fitxatges seran super-cracks (per cert, l'Ibra quin paquet), no sempre veurem partits excepcionals,... però sempre podem gaudir amb el Barça, amb qui t'abraces quan marquen i que no saps ni com es diu (tampoc et cal), sempre hem d'exigir el dret a disfrutar i a compartir aquestes sensacions amb la gent que ens envolta.


Visca el Barça!



Va, us poso una foto que em va fer @laselvamaritima al camp l'altre dia mentre feia fotos amb el mòbil.

2 comentaris:

  1. Sembles un professional i tot eh!
    Això de que no patireu ... ja ho veurem! De la remuntada es passà al tot és possible, després a l'encara hi ha temps i finalment s'assumí que no sempre es pot guanyar.
    Quin país! :) jejeje
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. En Laporta (el qual va posar en Guardiola d'entrenador quan tothom va criticar aquesta decisió) ha canviat moltes coses en aquest club, la mentalitat ja mai més serà la mateixa, ara som (i serem per sempre) un club amb una generació valenta, guanyadora, i això ja no canviarà, hem triomfat per sempre; ara, els perdedors son els de blanc (els de la “meseta central”), els quals porten molts anys en el pessimisme de quedar fora de la Champions molt aviat; més de mitja Espanya ha patit fins l'últim moment, estan espantats dels èxits del Barça i només poden celebrar coses si el Barça perd un partit (Hem triomfat).
    A Can Barça, els avis marxen i quedem nosaltres, els socis joves, la generació que ha votat en Laporta. En 20 anys que fa que vaig a l'estadi, mai havia vist tantes estelades i samarretes del Barça els darrers 7 anys; quelcom ja ha canviat per sempre.

    Jo sempre he fet una reflexió: -Si a tanta gent l'emociona i l'importa aquest sentiment, suposo que a la minoria que no li agrada el futbol (o el Barça), es perd una cosa: -poques coses a la vida fan que puguis arribar a sentir una eufòria col·lectiva tan gran, un èxtasis tant salvatge; i poder experimentar aquesta sensació en el teu cos, s'acosta a l'orgasme (sense arribar a ser-ho, pels pèls).

    De totes maneres, a qui no li agradi el futbol o el Barça, ho té molt fàcil; pot fer el que jo faig quan fan sèries de TV que a mi no m'agraden ni m'interessen, o quan parlen els polítics que no defensen els nostres interessos després de 35 anys de democràcia fictícia a l'estat espanyol: Canvio de canal en comptes de criticar i faig la meva vida, és molt senzill, veritat?
    Una dada: El Barça de Joan Laporta ha aconseguit que actualment el club tingui 37.825 dones que són sòcies; fins i tot la meva mare que té més de 70 anys s'ha fet sòcia del Barça en el mandat d'en Joan Laporta.

    Jo, com a soci del Barça, soci d'Òmnium Cultural i soci de Plataforma per la Llengua, em sento orgullós de lluir UNICEF a la samarreta, de ser l'únic club del món que no té violents a l'estadi gràcies a en Laporta (En Laporta i els seus fills petits porten porten membres d'escorta per anar al col·legi per haver fet fora els grups ultres violents que les anteriors directives defensaven), orgullós de tenir un president que defensa democràticament la sobirania de l'estat català (sobirania que l'estat espanyol ja té i a la qual no hi renuncia però que critica les dels altres), i orgullós de tenir un entrenador que fa les rodes de premsa en la nostra llengua sense complex d'inferioritat arreu del món a pesar que l'insulten i el critiquen per això arreu d'Espanya (especialment la caverna mediàtica espanyolista).
    El Barça més Catalanista de la història és el Barça més triomfador i més universal de la història.

    Per acabar: no deixa de ser curiós que cada persona del meu entorn que em diu que no li agrada el Barça, quan li pregunto si està a favor del dret a l'autodeterminació, em diu que no... significatiu, no?

    Visca el Barça i Visca Catalunya lliure.

    Joan

    ResponElimina