Llibres

L'altre dia vaig entrar en una llibreria. Reconec que ho faig molt menys que abans i quan ho faig és una sensació curiosa.

D'entrada sembla com si el temps és ralentitzés, quasi com aturar-se. El vertigen que suposa l'allau d'informació constant que rebo diàriament a través de la xarxa desapareix. M'adono que no tinc res a un sol clic, que si vull saber que diuen totes aquelles fonts d'informació em caldrà força temps. Com abans. Que el paper dels llibres és molt més amigable que les pantalles i que és agradable estar allà al mig de tot allò per triar.

Miro a veure que hi ha de nou i no tardo gaire en trobar quelcom interessant. Remeno el llibre i de seguida dubto. Val la pena?. El deixo per un altre i després de llegir-ne algun trosset em torno a fer el mateix plantejament. No tinc cap referència a un sol clic i el torno a deixar en el seu lloc.

No he pas vingut a buscar-ne un de concret, només acompanyava i només xafardeigo. Està clar que no puc pas comprar tots aquells llibres que tenen un punt d'interès, no puc pas accedir a tota aquesta informació. No ho tinc a un sol clic. Hauria de triar. Però quin? Quin llibre tindrà un contingut que justifiqui el cost de la seva compra i l'estocatge posterior en una estanteria cada vegada més mancada d'espai?

S'hi està bé envoltat de llibres interessants, però trobo a faltar la velocitat de moviment i llibertat que dona la xarxa alhora de triar.

El món del llibre i l'internet 2.0 encara no s'han acabat d'entendre del tot. S'acosten, és tantegen mútuament, és malfien i a vegades proven a veure què. Però encara no, encara falta. Esperem que aviat vagin trobant el camí que hauran de fer junts.

Somniem ... sempre.

Versió sencera de 3m. del vídeo d'Òmnium Cultural, val la pena.




" ... i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla ... "

Collarets de llum ... de lluna plena

Unitat i pals de paller

Aquest és un d'aquells posts que no saps mai si escriure'l o no per la dificultat que suposa tocar un tema delicat i amb el neguit que qui ho llegeixi no t'acabi comprenen. Però vaja, som-hi.

La paraula clau del post és unitat, doncs darrerament l'estic sentint arreu.

Per una banda l'usen com a bandera els defensors del nacionalisme espanyol, imposant-la i exigint-la, alhora que recordant no se quin punt del text constitucional on fa esmena qui té la responsabilitat de salvaguardar-la.

Passa que per altra banda també l'utilitzen aquells que aspiren a no ser dependents. Canvia però la manera com es reivindica la utilització del mot clau. En aquest segon cas es dóna un fet força curiós doncs a falta de selecció nacional de futbol per poder distreure les nostres neures, segur que podríem fer fàcilment una selecció nacional de pals de paller aspirants a unir-nos.
El joc consisteix en que cada cert temps aparegui un aspirant a pal de paller demanant que entrem en la seva casa gran, que decidim decidir o que ens reagrupem. I malgrat tot quan sembla que ja tenim l'era plena de pallers, torna a sortir un altre aspirant i així anem fent.

Els veïns ho tenen més fàcil, tenen com gravat en el seu ADN la devoció a un lider o ser superior al que segueixen amb entrega i això els facilita unir-se.
Nosaltres en canvi el nostre codi genètic té més aviat instruccions de no seguir a ningú, a anar per lliures i a que cadascú vulgui tenir el seu propi paller particular, alhora que ens encanta distreure'ns rient dels aspirants a pal central i unitari.

Jo que voleu que us digui, penso que el front és molt ampli i que cadascú ha de ser lliure per escollir la trinxera on s'hi trobi més còmode. Que totes són valides i que en la foto del 10 de juliol si que vam sortir tots junts, però reivindicant cadascú el seu fet diferencial.

Curs de cuina

En les darreres setmanes he fet un curs de cuina. El va organitzar la Maria, experta cuinera de menjador escolar i érem vuit alumnes en el nostre grup, dos nois i sis noies, que n'hem sortit molt satisfets de l'experiència.

La Maria va tenir prou habilitat com per buscar receptes fàcils i variades que alhora ens permetien descobrir detalls del món culinari que desconeixíem.
Així doncs, mentre desfilaven davant nostre mil fulles per ser plenes de mousse, brandades de bacallà per farcir uns pebrots o pomes que acabaran acompanyat un tros de carn, s'anaven sentint exclamacions de sorpresa al descobrir que es pot fer maionesa amb llet (aquí vaig fer una petita aportació), que amb mel podem amanir un carpaccio o fins hi tot els secrets del papillot.

Vam acabar el darrer dia descobrint el secret per fer bombons i practicant damunt d'un film de plàstic com decorar un pastís amb lletres i dibuixos de xocolata.


Fins hi tot l'altre Joan li va fer un grup al Facebook amb fotos i vídeo.

Pagar

En un dels molts mini-debats que es generen al twitter m'han preguntat: quins continguts digitals que ara són gratuïts estaries disposat a pagar? I dels que no existeixen, encara?

Jo no en se gens de periodisme, però al meu entendre això de la crisi de la premsa i com fer rentable les edicions digitals s'ha d'enfocar sobretot des d'un punt de vista empresarial.
Però vaja, intentant respondre a les preguntes diré que no estic disposat a pagar ni per això, ni per això altra. D'entrada perquè la meva principal font d'informació avui per avui és el Goolge Reader i les meves quasi dos-centes subscripcions.

Malgrat tot considero important que el sector de la premsa trobi el seu camí, pel bé de tots plegats. Així doncs fent un esforç per aportar un granet de sorra, intento imaginar-me a canvi de què em rascaria la butxaca.
Home, se m'acut que pagaria per tenir més informació, més nítida, més contextualitzada i que aquesta em requereixi molt menys esforç processar-la.
Com és fa això? No ho se. Penso que hi ha una part de feina periodística que hauria de canviar els procediments de treball, però també caldria apostar per un software més competent.

Aquest darrer punt és potser més delicat, doncs al preu/hora que cobren els informàtics qualsevol es dedica a fer experiments. Això només es pot fer tenint a un responsable informàtic involucrat en el resultat del negoci. No tots estan disposats a fer-ho, però es veu que n'hi han alguns que si.

El camí dels enginyers

Aquest cap de setmana em va venir "mono" d'alta muntanya i vaig fer una escapadeta per desfogar-me.

A les set del matí aparcava el cotxe en un indret poc abans d'arribar a Queralbs (al Ripollés) i em posava a caminar en direcció a Coma de Vaca. Tres hores més tard arribava a aquesta vall immaculada veïna de la Vall de Núria, just per demanar una cervesa al refugi i posar-me a esmorzar estirat al costat d'un dels rierols que travessen el Pla de les Eugues, quan va arribar l'aprovisionament pel refugi.


Com que anava bé de temps i de forces em vaig animar a fer quelcom que tenia a tasques pendents des de feia temps, fer el Camí del Enginyers que porta des d'aquesta vall, on només hi ha aquest refugi que veieu a la foto, cap a la concorreguda Vall de Núria.

El camí està molt i molt bé. Per a una persona habituada a l'alta muntanya no és complicat, tot i que si hi aneu amb gent sense experiència potser algú pugui passar algun mal tràngol degut a que és una mica aeri. De totes maneres el paisatge és molt bonic.
Tres hores més tard arribava a la Vall de Núria amb els peus adolorits i satisfet del recorregut.

Venint de Coma de Vaca la vaig trobar una mica saturada de tot. Em va semblar que ja comencen ha haver-hi masses instal.lacions de tota mena i que la vall s'està omplint d'artificialitat i alhora perd part del seu encant. A més, al baixar amb el cremallera em trobo el túnel nou que han fet i que impedeix veure des del tren gran part del paisatge de les valls.
En fi, crec que fora bo pensar si cal tanta instal.lació i mirar de recuperar més l'autenticitat de la natura.

Eclipsis

Aquest diumenge es va produir l'eclipsi, el de sol a Rapa Nui que hem estat parlant en aquest bloc i que va ser la causa del concurs Misión Eclipse de La Vanguardia.

Vaig estar veient el moment en directe a través de LV i amb la retransmissió de Sara Santacana. La guanyadora de Guissona va viure un nou eclipse de sol i va posar un punt d'emoció al curt esdeveniment. Ho podeu veure aquí.

Poca cosa més a dir. Jo m'esperava força més de tot plegat. He estat seguint els preparatius via eines 2.0 i va ser molt més interessant el concurs no pas la retransmissió. He trobat a faltar detalls, complicitat narrativa i una estructura comunicativa més atractiva.
Si, potser els de l'expedició s'ho van passar molt bé, però des d'aquí poca cosa hem viscut.

Sempre ens quedarà el dubte de que hagessin fet l'Odriozola, el Xevi, en Jaume, en Toni i la reste de concursants. Realment sense l'aportació que ells feien amb els seus diversos estils i personalitats el relat d'una ombra lunar queda una mica ensopit.

Som una nació

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible

manifestació de l'11 de setembre de 1977

SOMNIEM !

Vist i no vist

Aquest diumenge passat, seguint un tweet d'@jcomajoan, vaig escoltar per primera vegada el programa de Catalunya Radio Vist i no vist i vaig estar fent alguns comentaris via twitter amb l'etiqueta #vistinovist.
Com que algun d'ells ha generat un petit debat que no m'he vist capaç de mantenir amb 140 caràcters, recorregeixo al post. No per continuar el mini-debat, sinó per endreçar-me les idees.

El programa em va decepcionar una mica mentre l'escoltava, doncs reconec que me'l vaig escoltar amb la mentalitat com si estigués escoltant L'internauta, l'altre programa de Catradio que dirigeix Vicenç Partal i que acostumo a seguir, en diferit, per la xarxa.
Clar, son formats diferents i les comparacions no son bones. Si L'internauta és com un bloc, el #vistinovist el veig més aviat com el Twitter.
Formats diferents, compatibles i que no s'acaben d'assaborir si no te'ls mires amb el xip adequat.

Jo a l'hora que s'emet el programa quasi mai escolto la radio, i el format tan viu i directe que té fa tampoc es presti molt a seguir-ho al cap d'uns dies, de manera que no em veig com un seguidor habitual del programa, però espero que els vagi molt bé i segueixin aprofundint en aquests formats interessants.

origen de la foto

El power point ha mort

... o bé hauríem d'anar per finiquitar-ho, ja que s'han quedat caducs, obsolets, antiquats, pre-històrics, desfasats, inservibles, avorrits i tots aquells adjectius que hi vulgueu posar per a quelcom que entorpeix l'evolució i el progrés.

He posat aquesta entrada tan cridanera pensant més en l'ús que se'n fa que no de l'eina en ella mateixa, que ben usada pot tenir encara una mica més de recorregut.

A veure, quantes vegades heu anat a una xerrada i el ponent us ha tret una presentació en power point on només hi havien els quatre dibuixets suats que no aporten res, que ja hem vist mil vegades i que la única cosa que fan és distreure't? Doncs a això em refereixo.

A més l'eina en si ha acabat condicionat el format en que és transmet la informació. El ponent especula amb el que vol dir, evita donar pistes amb anterioritat i no dona marge al debat posterior una vegada acabada la ponència, més enllà de les preguntes posteriors "in situ".
Això quan és fa amb una xerrada pagada amb diners públics em comença a indignar. Si comptéssim les hores de la gent que va a xerrades veuríem les fortunes que dilapidem.

Qui vulgui explicar quelcom que ho faci ja com s'ha de fer avui en dia, amb eines de la xarxa que permetin que qui vulgui aprofitar el temps pugui anar a la xerrada sabent de que anirà, que la ponència és vagi enriquim amb la participació abans, durant i després. Que cada aportació sigui com una peça d'un puzle, sense por a alliberar coneixements, deixar que ens repliquin, enriquint-nos amb el debat i que cadascú prengui aquell camí que bonament cregui que és el millor.

" Però tu no ets un fan de les keynotes de l'Steve Jobs?, no son això powers points? " em preguntareu alguns de vosaltres.
Sí, m 'encanten i les segueixo des de casa puntualment i amb devoció, són el màxim en quant a presentacions.
Però al Jobs, que especula i molt amb les seves presentacions, la xarxa li fa la feina. Prèviament és inundada de tota mena de rumors que escalfen l'ambient i a posterior s'omple de comentaris sobre el que ha dit, i aquestes keynotes queden penjades i és poden veure quan vulgueu.
A més Apple és un univers tancat en si mateix, un puzle d'una sola peça.
Si no ets Steve Jobs, millor abandonar els power points.

origen de la foto