Els meus amics els polítics

Tinc 135 amics al facebook, ja se que no son molts però és que ja tinc una edat i poca vida social.
Si descomptem els menors, coneguts virtuals i amics d'altres països en queden 120.

Doncs bé, resulta que per sorpresa meva d'aquest 120 n'hi han 35 (29, 1%) que formaran part d'alguna llista electoral en les properes eleccions del 22 de maig. És a dir que quasi el 30 per cent de les meves amistats son polítics. Hi han parents, companys de la feina, amics de la infància, coneguts i saludats. Tots són, segur, bona gent.
Aquests números s'han d'agafar, òbviament, amb pinces doncs hi hauríem d'afegir molts matisos a aquest sondeig. Malgrat tot, les conclusions que exposaré ara son valides.

Aquest dies a l'anar mirant llistes de candidatures municipals ha estat un degoteig continu de trobar-hi gent amb qui més o menys ens anem veient.
Això potser a la gent de la capital, o de les grans ciutats els sembli una mica estrany, però en els pobles és força normal. Quan surten les llistes el primer que es fa és veure qui hi ha de conegut.

Hi tinc gent al PSC, CIU, ERC, ICV-EUiA, SI, CUP i candidatures locals. Bé, però anem al gra del que volia dir.
Primer de tot dir que, malgrat que tots diguin el contrari, tots estan ficats en política. Sí, sí, benvolguts/des amics/gues meus/ves, anar en una llista electoral és ficar-se en política.
I és que senyors, la política en democràcia no és quelcom dolent. Deixem ja de banda tots els tòpics i donem a la feina de polític el reconeixement que és mereix.
Que hi han casos de corrupció? si, alguns, però molts pocs. Res a veure, ni de lluny, amb els que hi havien o hi haurien en un regim dictatorial.

I segon, doncs desitjar-vos a tots molta sort i alhora agrair-vos la tasca que feu. Penseu que les eleccions son la part emocionant de la política, desprès venen els maldecaps, problemes, enrenous, ... buf!

A la reste dels que no ens presentem, doncs us voldria agrair que deixeu de parlar malament dels meus amics, els polítics.

Bona Diada de Sant Jordi

Quan estic dins les onades
i el mar està tranquil,
em relaxo sobre elles
i sembla un paradís.

Quan entro dins les onades
em tornen tots els pensaments,
totes les hores passades
que he viscut tot aquest temps.

Després pujo a un turó
i contemplo la bellesa,
la tendresa i la blavor
que conté la mar oberta.

"La mar calmada" de Núria Ayats.
Premi Englantina de 5é.
Jocs Florals 2011 CEIP Fortià Solà.

Qui té por de l'Spotify?

Com ja sabeu, aviat l'Spotify reduirà les prestacions en temps i nombre de cançons que venia oferint fins ara als comptes gratuïts, els que tenen publicitat.

Ara, amb les restriccions Spotify passara a ser d'un programa d'escoltar musica a ser un programa per saber quina musica ... volem escoltar.
Cert és que hi han les versions de pagament i que cinc euros al mes és un bon preu per escoltar tota la music que vulguis. Passa però, que no puc portar la musica a altres llocs com ara el cotxe. A vegades també faig el muntatge d'endollar-lo a equip de musica, però no se com fer-hi una connexió digital. De manera que no pagaré per escoltar musica al portàtil, sobretot tenint en compte que hi han altres opcions.

La gracia de l'Spotify no era que oferís musica en streaming, ni que tingués una interfície xula i pràctica, si no més aviat que semblava que havia aconseguit poder oferir musica lliurement amb els ingressos per publicitat.
Dic semblava perquè vistos els anuncis que posaven jo tampoc ho entenia massa. Fa temps que venia dient que la publicitat a l'Spotify estava molt mal explotada. Que amb la informació que tenia de nosaltres, amb la possibilitat d'arribar a un mercat segmentat, ens estava oferint anuncis de productes que mai compraríem.

Tothom diu que canvien perquè no és pot oferir el servei sense pagar. Dic jo, aleshores com pot ser rentable Telecinco si només és finança amb publicitat?
Al meu entendre no es vendran més discos amb l'Spotify capat. Més aviat el problema podria venir del seu potencial, mai explotat, per fer una bona mossegada al minvat pastís publicitari, tant local com global.

On jo estava ...en lluna plena

No m'agraden els faristols

Els faristols de tribuna vull dir, els de fer discursos.

Els hi tinc una mica de mania. Quan una persona es posa darrera d'un per deixar anar un discurs em costa concentrar-me en el que diu. Em fan pensar massa en els sermons dominicals, en avorrides classes magistrals, en rotllos patateros, ...

Entenc que han estat un bon invent i que han permès la difusió d'idees.
Entenc també que a una persona no professional en discursos no se li pot exigir que faci gaires floritures i que ha vegades per dir quatre paraules ja n'hi ha prou.
Doncs si, però vaja ... si és dóna el cas de poder triar prefereixo altres alternatives i per il.lustar-vos sobre què vull dir us poso un parell d'exemples que segurament tenen darrera autèntics cracks de la comunicació, però que alhora poden ser un punt de referència.

El primer ja us en vaig parlar fa quasi un any. Va ser durant les eleccions a la presidència del FC Barcelona.
Em va agradar molt com va fer el seu discurs en Rosell. Senzillament no en va fer. Un sofà, un micro i som-hi. En aquest post en vaig parlar i ara el recupero doncs segueix vigent.

L'altre exemple de mestre de mestres en discursos sense faristol és sense cap mena de dubte l'Steve Jobs. Les seves keynotes són brutals en quant a capacitat de comunicació.
Màxima senzillesa, sense concessions, màxima eficàcia. Molt millor que el flautista d'Hamelin.

Mirem-ho.

10A

L'Olla de Joanetes

Diuen que la gastronomia comença quan a més d'alimentar el cos, alimentem també l'ànima.
Avui però, la cosa va de caminar. Podem posar el cos en forma sortint a caminar des de casa nostre, però si a més volem alimentar l'ànima haurem de fer una bona ruta.

La ruta que us proposo ara l'hem pensada nosaltres a partir de l'excursió de pujar al Puigsacalm pels ganxos nous que vaig postejar fa poc.
Inspirant-nos en el concepte de l'Olla de Núria, l'hem batejada com a Olla de Joanetes degut a que és una caminada circular al voltant de la vall on hi ha el poble de Joanetes, a la Garrotxa. És tan guapa i benparida que no podem pas haver estat els primers en fer-la, però no l'hem trobada referenciada enlloc.
Aquesta caminada s'enfila i dóna tota la volta per les muntanyes que l'envolten i torna a baixar cap al punt de partida.





La podem dividir en 7 parts clarament diferenciables.

Som-hi doncs, a veure si la bateria del Garmin aguanta tota la caminada.



1.- Comencem des de Joanetes mirant a munt cap al nostre objectiu. La primera part s'enfila ràpid i sense concessions en mig d'uns fantàstics boscos d'alzines.




2.- A l'arribar al peu de les cingleres trobem aquest punt (el barret) on ens separem de la caminada dels Ganxos Nous (camí més llaurat i que va cap a la dreta),avui anirem pels Ganxos Vells (cap a l'esquerra).
Els ganxos vells, malgrat el seu nom, estan força bé. No és difícil, però molt de compte amb canalla o persones poc habituades. Jo, hi ha algun tram que no l'hagués pas fet sense els ferros.







3.- Al final de la canal ens porta al coll on comença el Pas del Burros. Camí que transcorre pel mig de les cingleres del peu del Puigsacalm i el Puig del Llops.
És molt maco, més llarg del que m'esperava i amb alguns passos que faran passar una mala estona a gent amb vertigen.




4.- Nosaltres decidim no pujar al Puigsacalm per no haver de recular i dosificar forces.
Per anar fins al Coll de Bracons no agafem el típic camí de Font Tornadissa i preferim seguir l'aresta cimera. A la meitat perdem el camí i optem per baixar fins al coll de Sant Bartomeu i des d'allí si seguir el clàssic recorregut fins a la Collada.

Per cert, si algun santperenc llegeix aquest post seria interessant muntar un xiringuito a la collada. Es posaria molt bé una cervesa fresca i un entrepà de botifarra calenta quan hi arribes, ... i si els osonencs no s'animen a fer-ho, a veure si ho fan els garrotxins, doncs els caps de setmana el coll s'omple de cotxes.



5,- Deixem enrere el coll de Bracons i ens endinsem cap a travessar el bosc de la Grevolosa per la seva part superior. En aquest tram perdem de vista la vall, doncs transcorre per l'altre cantó de la serralada.


6.- Creuem el coll de llancers i altre cop tenim vistes de la vall, i veiem ja el punt de partida i final. Davant nostre tenim el recorregut fet hores abans.
Aquest tram passa per la cara nord de la serralada i és més humit i fresc.



7.- Finalment arribem a la cirereta del pastís: l'ermita de Sant Miquel de Falgars, o de Castellot.
Des d'allà fins a Joanetes ja és tot baixada.

com que es va acabar la bateria del mòbil, he hagut de rapinyar aquesta darrera foto d'aquí

Va vinga, us animeu a fer-la? Son 16,9 km, 1.427 m de desnivell acumulats i nosaltres hi hem estat 7:30 hores, al voltant d'una hora per cada tram.

La bateria del Garmin tampoc va aguantar i el traks de Wikiloc els hagut de fer manualment.